Amb l'aigua al coll, patint fins a l'últim moment i emocionalment inestable, el Barça es va mantenir a la Copa i ara espera el Vila-real o el Recre en quarts. Gràcies al gol d'Henry del partit d'anada, l'equip es va treure del mig el campió, un Sevilla al qual n'hi devia unes quantes i del qual, per fi, va poder venjar- se encara que fos de mala manera i sense gens de gràcia.
Després de passar-s'ho molt bé contra el Múrcia, el Camp Nou va viure ahir a la nit amb el cor encongit i la por al cos, tement que amb tanta història especuladora i de tant mirar el marcador el partit acabés amb un disgust com quan Tamudo li va prendre la Lliga.
Però la campana va salvar el Barça en un d'aquells dies en què el fi justifica els mitjans i que, per sobre de tot, va reforçar el millor triangle de l'equip. No cal buscar-lo al davant, com s'esperava quan la temporada va començar a rodar i es comptaven fantàstics un darrere l'altre. Caiguts o desapareguts, amb Thierry Henry com a únic supervivent, a l'espera que vagin reapareixent Messi, Ronaldinho i Etoo, el Barça va poder sobreviure gràcies a la parella Milito-Puyol, més la protecció de Márquez, i amb el geni que mai li falla: Iniesta.
No va ser un bon Barça, va ser un Barça pràctic, que va arribar massa lluny en l'esperit de tancar-se i no arriscar, i que el va portar a jugar amb foc. Però el Sevilla tampoc es va comportar com l'equip que és, o que era. Obligat a remuntar, només el va buscar de veritat quan el rellotge se li va tirar a sobre. Un remat llunyà de Navas, una falta d'Alves, un gol ben anul.lat per fora de joc i, per sort, el partit es va acabar.
En un duel que no necessitava guanyar, a Rijkaard li va agafar un atac de nostàlgia i va recuperar la seva vena més italiana. Va posar el fre de mà i l'equip va tirar el cul cap enrere, sense necessitat que el Sevilla el pressionés, en el que va semblar una tàctica premeditada i que va tornar la imatge d'un Barça exageradament especulador, molt lluny del que fa tres dies li va buscar les pessigolles al Múrcia. El Sevilla, és clar, és una altra cosa i el partit va tenir més pinta de Champions que de Copa, pel respecte mutu i la necessitat de suar en cada pilota per avançar metre a metre.
PARTIT TÀCTIC A
un inici fulgurant que en tot just un minut va portar la pilota de porteria a porteria, el va seguir una tensa calma, un llarg piloteig que no va portar gaire lluny ni els uns ni els altres. El Barça esperava, el Sevilla pressionava, però en aquest obligat atreviment se sentia incòmode, poc acostumat a moure's gairebé sense espai. Va buscar aire per les bandes, Alves i Navas per la dreta, i el desvergonyit Capel per l'esquerra, però desconnectats de Luis Fabiano i Chevantón.
Tret d'una internada d'Iniesta, sempre ell, que fins i tot sense estar bé està millor que la majoria i que és l'únic capaç de jugar en tres posicions com ahir, i una carrera d'Henry, el Barça va mirar més enrere i als costats que endavant. Va aguantar, sense gaire patiment, però es va quedar aquí, sense opció ni tan sols per sortir al contraatac. Giovanni no podia dominar Adriano i Henry va passar desapercebut, lluny de la imatge poderosa de l'últim partit.
TRIO SOLVENT L'obsessió tàctica va matar un partit que, sense el ganxo de l'emoció d'una eliminatòria, hauria resultat insuportable. A la segona part, els papers es van invertir lleugerament. El Barça va tenir més control i el Sevilla, lluny de fer un pas endavant i jugar- se l'única carta que li valia, es va anar encongint, perdent força. Emparat en una defensa esplèndida, amb Puyol i Milito enormes, la sortida de Bojan va donar aire, sobretot perquè va permetre a Henry caure més a la banda esquerra, alliberar una mica més Iniesta, capaç d'enganxar-se a la pilota i fer sempre el que li doni la gana.
En un ambient emocionalment accelerat, el Barça va tirar endavant i va passar comptes a un Sevilla campió de la Supercopa 2006. El seu president havia menyspreat l'equip blaugrana després del sorteig.
